Desprès de molts de dies de problemes amb el meu correu electrònic, avui l'he recuperat !
Felicitats al administrador del blog. Gràcies a en Guillem que guarda totes les pelis i honor al nostre GRAN DUC que es tan lliberal.
Tinc dubtes amb la carta d'arroços: no se de quin puc prescindir. Podriem fer una setmana del arroç de Can Salvi ?
Per cert, qui es va quedar i va congelar els calamars farcits que varen sobrar ?
Manel.
dimarts, 26 de febrer del 2008
diumenge, 24 de febrer del 2008
El viatge dels 40 (1992)
Us presentem la movie-road "El viage dels 40" produïda per GTR i dirigida pel mestre Guillem Terribes. L'hem fragmentada per facilitar-ne la visió pel Youtube.
Aquesta presentació vol ser un homentatge al nostre Megadux Xavier de Font-sabeu, organitzador i mànager del viatge.
01 Penyíscola
02 Golf a "El Saler"
03 Dinar a l'Albufera
04 Xàtiva, els Borja i Felip V
05 El Carrer Blanc
06 Benidorm
07 Arròs a banda a Deltebre
08 Final
Felip_V
Aquesta presentació vol ser un homentatge al nostre Megadux Xavier de Font-sabeu, organitzador i mànager del viatge.
01 Penyíscola
02 Golf a "El Saler"
03 Dinar a l'Albufera
04 Xàtiva, els Borja i Felip V
05 El Carrer Blanc
06 Benidorm
07 Arròs a banda a Deltebre
08 Final
Felip_V
divendres, 22 de febrer del 2008
El Quixot i les Matemàtiques
Avui he rebut el següent escrit d'un lector que no ha deixat el seu nom:
Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas.Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors. Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell. Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quijote, i d'altra a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote.La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres" i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori, per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre.Fent una mica de lletres puc dir que el Quijote està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir en una sola de les seves obres? No és versemblant.En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant.
Felip_V
Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas.Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors. Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell. Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quijote, i d'altra a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote.La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres" i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori, per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre.Fent una mica de lletres puc dir que el Quijote està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir en una sola de les seves obres? No és versemblant.En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant.
Felip_V
La prova concloent que el Quixot va ser escrit en català
Al web de la Fundació d'Estudis Històric de Catalunya he trobat aquest article d'en Jordi Bilbeny.
Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel•la en català. Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar. Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten: “–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas. –Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”. Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna? El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel•la. Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE. L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”. Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”. És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic. I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí. Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU. La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE. DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU. Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.
Felip_V
Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel•la en català. Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar. Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten: “–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas. –Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”. Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna? El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel•la. Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE. L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”. Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”. És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic. I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí. Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU. La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE. DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU. Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.
Felip_V
dijous, 21 de febrer del 2008
Decorar la pàgina
Gent, del ducat de FontSabeu, no sóc un intrús, en FelipSalvi I em va donar una de les claus del Ducat i m’he permès adornar una mica el blog per fer-lo més amè. Fins hi tot amb un comptador i així poder saber el personal que hi passeja pel nostra ducat. Acompanyo aquesta presentació amb una foto del nostre Castell.
Font-sabeu (o Fontsaveu) un blog lliure.
Com suposo que haureu notat, l'apariència del nostre Blog no és estable... És canviant com la visa (vida) mateixa... Això és degut a que he donat la clau del blog a tots els membres del Ducat de Font-sabeu (o Fontasaveu)...
A partir d'aquest moment només em faig responsable d'allò que surti signat amb el meu nick preferit: Felip_V.
Sembla que tenim okupes... Demano la intervenció del Megadux...
Admin fundador. (Felip_V)
A partir d'aquest moment només em faig responsable d'allò que surti signat amb el meu nick preferit: Felip_V.
Sembla que tenim okupes... Demano la intervenció del Megadux...
Admin fundador. (Felip_V)
El Quixot un llibre escrit en català
Portada d'El Quixot d'una edició castellana de 1730 de la Imprenta de la Viuda de Blas de Villa-Nueva de Madrid, on s'indica que s'hi afegeix "LA DEDICATORIA AL MISMO D. QUIXOTE, escrita por su Cronista, descubierta, y traducida con imponderable desvelo y trabajo."
dimecres, 20 de febrer del 2008
¿Sabeu o no sabeu?
¿Sabeu que Font-Sabeu no és Font-Sabeu? Les farres del Ducat d'aquest nom se celebren a Fontsaveu, com escriu En Coromines (Onomasticon Cataloniae, IV, 250).
Un filòleg de Muntanya
Un filòleg de Muntanya
dilluns, 18 de febrer del 2008
"El Lazarillo de Tormes" un llibre català.
A E-notícies han publicat la següent informació:
El filòleg català Jordi Bilbeny ha presentat el seu llibre "La vida de Llàtzer de Tormos", a partir de l'obra anònima d' El Lazarillo de Tormes, de la qual n'és estudiós. Bilbeny s'ha mostrat convençut que aquest clàssic de la literatura va ser escrit per un "autor valencià, que podria ser Joan Timoneda", i que l''original' que es conserva actualment és simplement una copia traduïda al castellà.
Comentant aquesta notícia amb un amic professor de l'institut que coneix en Bilbeny, m'ha dit que això no és el més gros, sinó que és molt possible que hagués passat el mateix amb "El Quixot" i amb "La Celestina".
En el cas d'El Quixot, sembla ser que va ser escrit en català per un tal Joan Miquel Servent nascut a Xixona (que els castellans van convertir en Miguel de Cervantes), i que l'edició en castellà és una còpia traduïda del català.
Als seguents enllaços hi trobareu més informació:
El Quixot conegut és una traducció d'un original escrit en català
Bilbeny assegura que Cervantes era fill d'una família de Barcelona
Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya
Espero amb ànsia els comentaris del experts el literatura que formen part de Ducat de Fonsaveu.
El filòleg català Jordi Bilbeny ha presentat el seu llibre "La vida de Llàtzer de Tormos", a partir de l'obra anònima d' El Lazarillo de Tormes, de la qual n'és estudiós. Bilbeny s'ha mostrat convençut que aquest clàssic de la literatura va ser escrit per un "autor valencià, que podria ser Joan Timoneda", i que l''original' que es conserva actualment és simplement una copia traduïda al castellà.
Comentant aquesta notícia amb un amic professor de l'institut que coneix en Bilbeny, m'ha dit que això no és el més gros, sinó que és molt possible que hagués passat el mateix amb "El Quixot" i amb "La Celestina".
En el cas d'El Quixot, sembla ser que va ser escrit en català per un tal Joan Miquel Servent nascut a Xixona (que els castellans van convertir en Miguel de Cervantes), i que l'edició en castellà és una còpia traduïda del català.
Als seguents enllaços hi trobareu més informació:
El Quixot conegut és una traducció d'un original escrit en català
Bilbeny assegura que Cervantes era fill d'una família de Barcelona
Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya
Espero amb ànsia els comentaris del experts el literatura que formen part de Ducat de Fonsaveu.
dissabte, 16 de febrer del 2008
Proposta dels 5 arrossos.
Tal com varem quedar, us relaciono el llistat dels arrossos i altres plats per escollir.
D'acord amb la directriu del Megadux, la carn amb alatria ja ha quedat seleccionada.
Recordeu que podeu escollir un màxim de 5 plats, i que podeu fer propostes alternatives.
La vostra selecció l'heu d'entrar com a comentari, les propostes me les heu de trametre per e-mail.
Arrossos:
-Arròs a banda.
-Arròs amb cloïsses.
-Arròs de colomí amb ceps.
-Arròs negre.
-Arròs de verdures.
-Arròs de bacallà.
-Arròs de gambes i escamarlans.
-Rissotto de carbassó.
-Rissotto de trompetes de la mort.
-Rissotto de safrà.
Altres plats:
-Espaguettos all Alfredo.
-Carn amb alatria.
Us faig avinent, que el dia dels arrossos m'acompanyarà un amic rosinc que hi assistirà en qualitat de simple visitant del Ducat de Font-sabeu. Espero que l'acollireu amb ànim moderat i benaurança. No és periodista i diu que es cruspirà tots els arrossos (i tota beguda que els acompanyi). Us he de dir que aquest amic ho té tot per apendre, diu que necessita lliçons apropiades de vida, especialment les que tenen molt bén apreses l'avi Miquel i l'oncle Albert.
Admin
D'acord amb la directriu del Megadux, la carn amb alatria ja ha quedat seleccionada.
Recordeu que podeu escollir un màxim de 5 plats, i que podeu fer propostes alternatives.
La vostra selecció l'heu d'entrar com a comentari, les propostes me les heu de trametre per e-mail.
Arrossos:
-Arròs a banda.
-Arròs amb cloïsses.
-Arròs de colomí amb ceps.
-Arròs negre.
-Arròs de verdures.
-Arròs de bacallà.
-Arròs de gambes i escamarlans.
-Rissotto de carbassó.
-Rissotto de trompetes de la mort.
-Rissotto de safrà.
Altres plats:
-Espaguettos all Alfredo.
-Carn amb alatria.
Us faig avinent, que el dia dels arrossos m'acompanyarà un amic rosinc que hi assistirà en qualitat de simple visitant del Ducat de Font-sabeu. Espero que l'acollireu amb ànim moderat i benaurança. No és periodista i diu que es cruspirà tots els arrossos (i tota beguda que els acompanyi). Us he de dir que aquest amic ho té tot per apendre, diu que necessita lliçons apropiades de vida, especialment les que tenen molt bén apreses l'avi Miquel i l'oncle Albert.
Admin
Missatge fundacional del Megadux Xavier de Font-sabeu
Amb esforç i humilitat servaré el meu poble, però ai las! d'aquell que no segueixi els viaranys del recte camí que marca el déu Calamar Farcit. Li caldrà pagar al Tribunal del Canari i quedar-se arraconat a l'hora de la gran oració al déu Xiprer. Els efluvis misteriosos de la matinada sota l'avenc del nostre país li cauran al damunt per sempre.
A la primavera hi hauran 5 arrossos i aquells macarrons dels moros. Ho dic jo, i prou!
L'endemà de la constitució del gran ducat de Font-sabeu del qual vosaltres m'heu fet Megadux perpetu.
No ho oblideu mai!! (Primera i única norma.)
Xavier de Font-sabeu.
A la primavera hi hauran 5 arrossos i aquells macarrons dels moros. Ho dic jo, i prou!
L'endemà de la constitució del gran ducat de Font-sabeu del qual vosaltres m'heu fet Megadux perpetu.
No ho oblideu mai!! (Primera i única norma.)
Xavier de Font-sabeu.
Benvinguts al Blog del Ducat de Font-sabeu
Us donem la benvinguda i restem a l'espera del missatge fundacional del Ducat de Font-sabeu que ha de publicar el Megadux Xavier de Font-sabeu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
