diumenge, 22 de maig del 2011

Cant d'Utopia de Ramon Muns

.



Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
No acceptem la jerarquia
Dels que imposen l'opressió

Caminem doncs dia a dia
Sense fer-nos por el camí
Treballant amb alegria
Obtindrem el noble fi

No volem martells ni fletxes
Que ens arrenquin el pensar
Volem llum per les escletxes
D’un món trist que hem de canviar

I tots junts germans de terra
Germans de cor i de cervell
No demanem pas la guerra
Però si n’hi ha serem fusell

Per la vida llibertària
D’una nova societat
Alçarem a mà unitària
El drap negre trepitjat

Lluitarem per la rosada
D’un nou món lliure i valent
On la por serà esborrada
i viurà feliç la gent

On l’amor serà esperança
i no una formalitat
per oblidar la recança
de no viure en llibertat

No volem líders ni guies
Ni consells de direcció
No volem misèria i pàries
Lluitem per l’autogestió

En els pobles i les viles
Ja se sent un gran clamor
S’estan eixamplant les files
Que lluiten contra la por

Aixequem doncs la senyera
De la gran fraternitat
I saltem per la drecera
D’una nova humanitat

Lluitarem per la utopia
Tant si volen com si no
Preparant amb alegria
El camí d’un món millor

dimecres, 18 de maig del 2011

La vida continua

QUIM CURBET
En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa. Era el germà gran que anava i tornava, sempre rodejat d'una corrua inesgotable d'amics, que el seguien amb una fascinada ceguesa pels camins més insospitats. S'imposava en la foscor d'aquells dies ja llunyans, amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que probablement no s'esgotarà mai. En Jaume va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia canviar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell reia i nosaltres rèiem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. El seu somriure fou una eina esmolada i temible, que utilitzà fins al darrer moment per mantenir-nos a tots plegats en una òrbita constant al voltant del seu sol, un sol que s'apagava, però que encara era el centre del nostre univers.

En Jaume esperava que el món florís sota els astres i nosaltres oloràvem simplement les flors del destí. En Jaume, cal dir-ho sense embuts, fou un home extraordinari, un espècimen rar que la raça humana només proveeix per donar color a la grisor imperant. Els que hem tingut el privilegi de conviure-hi, encara que fos d'ofici, probablement no ho sabrem valorar mai del tot i us preguem que ens ho recordeu sempre que us sigui possible. Però en Jaume ja no és entre nosaltres i serà aviat com una petita pàtria, que somiarem sencera, més enllà dels exilis de la memòria. Invocarem el seu nom i seguirem el seu camí fins que ens arribi potser una mort com la seva. Però ara, avui i aquí, s'imposa seguir en les rengles del seu darrer exemple, del seu darrer missatge: «Desperteu-vos, perquè la vida continua».

dimarts, 17 de maig del 2011

Tercer Memorial Sabastià Salellas i Magret


Dissabte 28 de maig al Col·legi d'Advocats

12h del migdia
Conferència: Immigració, classe i racisme a càrrec de Raimundo Viejo Viñas, doctor en ciències polítiques i professor associat al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Articulista a Directa i Público.
Presenta: Mesa Cívica pels drets Socials.

Dimecres 1 de juny al Col·legi d'Advocats

2/4 de 8 del vespre
Taula rodona: Dones d'arreu, una oportunitat per a la transformació social
Remei Sipi, escriptora especialitzada en dones africanes,
Lena de Botton Fernández, sociòloga, professora de la UB
Verena Stolcke, antropòloga social, catedràtica emèrita de la UAB
Presenta i modera: Teresa Cabruja psicòloga social, professora de la UdG.

Dijous 2 de juny al Col·legi d'Advocats

2/4 de 8 vespre
Debat: Immigració i mitjans de comunicació
Rosa Cullell, periodista i exdirectora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
Felipe López-Aranguren, sociòleg i poeta.
Presenta i modera: Jordi Grau, director adjunt del diari El Punt.

Divendres 3 de juny a la Llibreria 22

2/4 de 8 del vespre
Presentació del llibre 'Les causes Perdudes' de Xevi Sala a càrrec de l'autor, finalista dels Premis Bertrana 2010. Presenta l'acte Salvador Garcia-Arbós, periodista.

Dissabte 4 de juny al Cinema Truffaut

8 del vespre
Presentació del documental 'Una casa digestiva para Lavapiés' amb el seu director Josep Maria Martín i el seu protagonista Mouhamadou Bamba Diop.

Mor Jaume Curbet, polític precoç i guru de la seguretat

Jaume Curbet i Hereu va ser per als seus amics una persona fascinant, ponderada, tranquil·la i admirada, un home savi, meticulós i just. Irrepetible. Va morir ahir a la matinada, a causa d'un càncer, malaltia amb què va “conviure”, segons va explicar ell mateix en una : “Vaig tenir el de tiroides el 1980; me'l van extirpar. I ara el de pàncrees (...) Tinc el convenciment que la vida no són els bons moments, sinó també els dolents. La vida s'ha de viure plenament tant amb càncer de pàncrees com quan he tingut salut. No ho he viscut com cap lluita en cap moment. No he lluitat contra el càncer, l'he assumit, hi convisc”. En aquests darrers dies, Jaume Curbet ha ensenyat a les seves amistats què era la mort i què significa estar-hi preparat amb enteresa.

Jaume Curbet i Hereu va néixer el 30 de març del 1952 en una família d'impressors de Girona, un negoci que va començar el seu pare, Jaume Curbet i Boj, fill d'un altre Jaume Curbet que era peó dels químics. “Sóc el tercer i últim Jaume Curbet”. Pare d'un noi i una noia, el 16 de gener d'aquest any va ser avi, “una alegria descomunal”. “Vaig estudiar de tot i res. Vaig començar filosofia i criminologia i no vaig acabar-ne cap. Ho he fet tot de gran i el que m'interessava ja ho trobava. Em vaig fer la carrera a mida. En aquell temps no es podia estudiar seguretat enlloc. Vaig anar fent retalls d'aquí i d'allà”. I a partir d'ara, Jaume Curbet i Hereu passarà a la història com un guru de la seguretat, camp on ha desenvolupat la seva activitat en la recerca i la formació. Darrerament, dirigia un programa de polítiques públiques de seguretat a la Universitat Oberta de Catalunya, un postgrau únic a l'Estat espanyol i dels pocs que es fan al món, amb alumnes de Catalunya, Espanya, Andorra i Amèrica Llatina. I ja preparava impartir el mateix programa en anglès, en col·laboració amb ONU Habitat. A més participava en un programa de les Nacions Unides per al desenvolupament sobre seguretat ciutadana.

Havia publicat uns quants llibres sobre seguretat, el darrer dels quals va sortit tot just el mes de gener: Un món insegur, publicat per Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions, l'editorial del seu germà Quim. el llibre va ser presentat per Josep Maria Terricabras i Antoni Puigverd, en un acte multitudinari, a la Fontana d'Or, de Girona.

La seva vida al costat de la seguretat va començat tot just ara ha fet 32 anys. Amb el primer Ajuntament democràtic de Girona, ell va anar a la llista de Joaquim Nadal, amb qui el va unir una gran amistat tota la vida. Era el més jove i li van adjudicar seguretat, perquè ningú no ho volia. El jove tinent d'alcalde va decidir posar ordre i professionalitzar la policia municipal de Girona. I va muntar una escola de policia, que va créixer i va formar policies locals de totes les comarques gironines fins que es va crear l'Escola de Policia de Catalunya.

En va tenir prou amb els quatre primers quatre anys de democràcia. El 1983 va decidir, com a opció política, bastir un sistema democràtic i professional de seguretat. I passarà a la història per democratitzar els municipals de Girona i per ser un dels pares de la policia de Catalunya moderna, i de Canàries.

Els elogis per a Jaume Curbet no han sigut mai exagerats. Davant del seu traspàs, poden confondre's amb la complaença de qui ha rebut la visita de la mort. Va ser un gran tipus, de veritat. El món és ple de malparits, els quals, en el fons, potser, han estat una mica bones persones. Ell no: ha estat un bon home, el qual, en el fons, potser, ha estat una mica malparit.

No a l'OTAN, ni d'entrada

“He fet política des que tinc ús de raó, a l'oposició en la dictadura, en la creació de partits democràtics i en tot allò típic”, va havia declarat Jaume Curbet, que va deixar la política després del primer ajuntament democràtic. Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer ajuntament democràtic de Girona. Amb el referèndum de l'OTAN del 1986 va deixar la militància del PSC. El 1983 li van arribar a proposar ser governador civil de Toledo.

Jaume Curbet ha mort.




Els ar
rossos de Fontsabeu

XAVIER COROMINAS I MAINEGRE

Ens vàrem conèixer quan amb una colla de joves buscàvem les respostes a les preguntes essencials de la vida, mentre descobríem el meravellós món del flirteig, i de l'amor. Després, ajagut durant mesos al llit de casa teva, llegies, devoraves llibres i et converties en un savi silenciós, com havia de ser, seguint la tradició dels tipògrafs, impressors de casa teva.

I no ens donaves treva en la batalla per impulsar més fort i més lluny la pilota contra les parets dels frontons del País Basc, on havíem vist en Joan. T'agradava guanyar, però ho feies amb elegància i discreció, aquella que vares portar a Presència, i a bastir amb en Josep Pallach una alternativa política que avui se'ns presenta com imprescindible.

Era l'hora de la veritat. Com havia de ser la seguretat de la democràcia? Una mostra: no vas voler que els vells guardes jurats de la Devesa fossin els policies locals que Salt reclamava, i feren un traspàs modèlic des de la teva responsabilitat de primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona.

Mentrestant agafàvem un autobús en direcció desconeguda, on viuríem records del passat, i allà al carrer Blanc ens juramentàvem per continuar junts amb en Tià de pare espiritual.

Jaume Curbet i seguretat democràtica fou una fórmula que de Vitòria a Madrid, a Catalunya i a Corea, a Canàries Costa Rica, Colòmbia…, es convertí en un paradigma de fer les coses bé, i avançades al nostre temps.

Però et vàrem perdre, sabíem poc de tu, i per tant l'anunci de la teva tornada a Girona fou una gran alegria. Et tornaríem tenir a Fontsabeu, la Lola ens faria els calamars farcits millors del món, i pixaríem tots junts sota els grans xiprers de la carretera de Llorà.

Continuaríem fent-nos les preguntes de joves, i t'escoltaríem amb atenció quan, bocabadats pels fets que feien tremolar totes les conviccions, ens donaves una lliçó racional del perquè de les delinqüències i dels delinqüents que més tard has descrit amb saviesa, en el teu darrer llibre.

M'escoltaves més del que parlaves, darrerament cada dia que he vingut a veure't en la teva darrera batalla, m'has continuat escoltant, somrient, i assentint. Nosaltres, perplexos, hem assistit a com planificaves, i dosificaves el teu amor cap als teus, que són molts, com afrontaves aquest camí amb una energia, dignitat, comprensió que em feien creure que seria així molt de temps.

Avui has dit “torno a marxar”, però abans ens vas fer l'encàrrec específic que hem de celebrar els 5 arrossos tan aviat com puguem. Ho farem, i mentre en Salvi cuini, en Pim l'ajudi, en Joan i en Jordi parin la taula, en Vicenç i en Guillem xerrin, l'Albert arribi tard, en Manel fumi, i en Miquel ens deixi amb el dubte de si vindrà o no, jo aniré preparant les cadires, com saps, la d'en Tià i la teva. No fos cas que a darrera hora apareguessis per la porta amb el teu somriure, càlid i plàcid, que trobarem a faltar cada dia.