Sebastià Salellas, el 2002, al costat del retrat de Marx del seu despatx. Foto: SÍLVIA BARROSOMor Sebastià Salellas, lluitador i defensor de causes perdudes
Va aconseguir que Estrasburg condemnés l'Estat per les tortures del 1992S
per Salvador García Arbós. Girona.
Sebastià Salellas i Magret va morir ahir a l'hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressat per l'empitjorament d'una hepatitis atípica que s'havia complicat amb una pneumònia, i després per una afecció renal. Salellas havia nascut el 18 d'agost del 1948 a Viladamat, on demà seran enterrades les seves despulles. Va ser professor a la UdG, regidor a l'Ajuntament de Girona, jurat dels primers anys del Premi Just Casero de narrativa curta. Era membre del consell editorial d'El Punt.
Senties arribar Tià Salellas abans de veure'l. La colònia Fendi el delatava, acabés de passar o de pujar per un ascensor. Associaves aquella aroma persistent a Sebastià Salellas i Magret, com la seva barba a l'estil Karl Marx, el Craven «A», els cigars havans, la xapa del Che a la solapa, el BMW «perquè és un cotxe segur» que pagava a terminis, les matinals dels dissabtes a la llibreria i algun tec, perquè també li agradava menjar i beure bé...
Va trobar sentit tant a La Internacional com al parenostre. Era la millor manera, segons ell, de sumar el seu compromís social amb el polític.
Cristià de base, va ser candidat al Senat en les eleccions generals del 9 de març del 2008 sota la sigla de Lluita Internacionalista, organització política marxista i revolucionària, és a dir, trotskista.
Malgrat això, era cristià. No combregava amb les institucions de l'Església, però passava èpoques de meditació a Montserrat. Tenia discussions teològiques i, darrerament, s'havia inclinat cap al dret canònic, sense arribar a l'especialització. Va recordar sempre la seva vinculació amb Lourdes. Precisament, l'any 1966, als 18 anys, va ser un dels impulsors del primer Tren de l'Esperança a Lourdes.
Al començament dels anys 1980 era anarquista, militava a la CNT-AIT. Després va passar al PSC; entre el 1983 i el 1991 va ser regidor de l'equip de Joaquim Nadal a Girona. El 1989 va ingressar al moviment crític Esquerra Socialista. I el 1993 va deixar els socialistes. Anys més tard, la seva condemna de les desigualtats i la injustícia social i el seu estat de combat permanent el van dur a la Lluita Internacionalista.
Quan va ser a l'Ajuntament de Girona va voler redactar el programa de serveis socials i durant els vuit anys de regidor va renunciar, voluntàriament, a portar cap cas com a advocat penalista que afectés la Font de la Pólvora: «Vaig fer l'opció al revés: buscar recursos socials com a alternativa al dret penal.» Es va implicar amb els gitanos més marginats del barri patia pels que delinquien. El 1988 projectava un centre urbà per rehabilitar drogoaddictes i traficants i el 1991 ja advocava per legalitzar les drogues.
Als anys 80 va sentir la crida d'auxili dels primers immigrants africans. S'hi va capbussar. Així, Tià Salellas va ser nomenat, el 1990, cònsol de Senegàmbia a Girona. La seva implicació amb els immigrants la va continuar en la seva vida professional.
Va ser advocat dels detinguts arran de l'operació Estany, anomenada popularment operació Dixan, dirigida per l'Audiencia Nacional el 2003.
Va aconseguir que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, en una sentència del 2 de novembre del 2004, condemnés el Regne d'Espanya per haver violat l'article 3 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats, per no haver investigat les tortures denunciades pels detinguts en l'operació Garzón de l'estiu del 1992. També va fer un recurs a Estrasburg pel condemnat pel segrest de Maria Àngels Feliu Antoni Guirado; encara no s'ha resolt.
Va aconseguir que Estrasburg condemnés l'Estat per les tortures del 1992S
per Salvador García Arbós. Girona.
Sebastià Salellas i Magret va morir ahir a l'hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressat per l'empitjorament d'una hepatitis atípica que s'havia complicat amb una pneumònia, i després per una afecció renal. Salellas havia nascut el 18 d'agost del 1948 a Viladamat, on demà seran enterrades les seves despulles. Va ser professor a la UdG, regidor a l'Ajuntament de Girona, jurat dels primers anys del Premi Just Casero de narrativa curta. Era membre del consell editorial d'El Punt.
Senties arribar Tià Salellas abans de veure'l. La colònia Fendi el delatava, acabés de passar o de pujar per un ascensor. Associaves aquella aroma persistent a Sebastià Salellas i Magret, com la seva barba a l'estil Karl Marx, el Craven «A», els cigars havans, la xapa del Che a la solapa, el BMW «perquè és un cotxe segur» que pagava a terminis, les matinals dels dissabtes a la llibreria i algun tec, perquè també li agradava menjar i beure bé...
Va trobar sentit tant a La Internacional com al parenostre. Era la millor manera, segons ell, de sumar el seu compromís social amb el polític.
Cristià de base, va ser candidat al Senat en les eleccions generals del 9 de març del 2008 sota la sigla de Lluita Internacionalista, organització política marxista i revolucionària, és a dir, trotskista.
Malgrat això, era cristià. No combregava amb les institucions de l'Església, però passava èpoques de meditació a Montserrat. Tenia discussions teològiques i, darrerament, s'havia inclinat cap al dret canònic, sense arribar a l'especialització. Va recordar sempre la seva vinculació amb Lourdes. Precisament, l'any 1966, als 18 anys, va ser un dels impulsors del primer Tren de l'Esperança a Lourdes.
Al començament dels anys 1980 era anarquista, militava a la CNT-AIT. Després va passar al PSC; entre el 1983 i el 1991 va ser regidor de l'equip de Joaquim Nadal a Girona. El 1989 va ingressar al moviment crític Esquerra Socialista. I el 1993 va deixar els socialistes. Anys més tard, la seva condemna de les desigualtats i la injustícia social i el seu estat de combat permanent el van dur a la Lluita Internacionalista.
Quan va ser a l'Ajuntament de Girona va voler redactar el programa de serveis socials i durant els vuit anys de regidor va renunciar, voluntàriament, a portar cap cas com a advocat penalista que afectés la Font de la Pólvora: «Vaig fer l'opció al revés: buscar recursos socials com a alternativa al dret penal.» Es va implicar amb els gitanos més marginats del barri patia pels que delinquien. El 1988 projectava un centre urbà per rehabilitar drogoaddictes i traficants i el 1991 ja advocava per legalitzar les drogues.
Als anys 80 va sentir la crida d'auxili dels primers immigrants africans. S'hi va capbussar. Així, Tià Salellas va ser nomenat, el 1990, cònsol de Senegàmbia a Girona. La seva implicació amb els immigrants la va continuar en la seva vida professional.
Va ser advocat dels detinguts arran de l'operació Estany, anomenada popularment operació Dixan, dirigida per l'Audiencia Nacional el 2003.
Va aconseguir que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, en una sentència del 2 de novembre del 2004, condemnés el Regne d'Espanya per haver violat l'article 3 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats, per no haver investigat les tortures denunciades pels detinguts en l'operació Garzón de l'estiu del 1992. També va fer un recurs a Estrasburg pel condemnat pel segrest de Maria Àngels Feliu Antoni Guirado; encara no s'ha resolt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada