diumenge, 5 d’octubre de 2008

Raimon antològic. Girona 03.10.08



Divendres dia 3, dins els actes de Temporada Alta, Raimon va tornar a Girona, desprès de 10 anys (¿). Hi ha fer en el nou auditori (a ell li hagués agradat tornar al Municipal) que es va omplir fins a la bandera. Ens va parlar del carrer blanc de Xàtiva, del seu llit d’italiana mida. Va mirar aquesta terra i va dir no a moltes coses. També va cantar a el vent d’un temps d’aquest país que es un poc nostra. Amb Veles e vents ens va portar a unes cançons noves que sonaven molt, però molt bé, gràcies a la seva extraordinària veu i a els músics fora de sèrie.

Ara, com diria en Sissa, només hi faltaves tu, tots. Jo, per si de cas, vaig estar amb el Pare Tià. I vam plorar junts, amb en Raimon.

Guillem

diumenge, 29 de juny de 2008

5 de juliol Diada de pim-pom

..




















El dissabte 5 de juliol hem celebrat a Roses la 1ª Diada de pim-pom del Ducat de Fontsabeu.
Un cop acabada la competició i després de la dutxa, hem anat a dinar a Cal Campaner on hem menjat anxoves de Roses, pop a la gallega, calamars del dia, sardines i gall de Sant Pere. Vi blanc Mareny de l'Espelt, gelats variats, cafè i xupitu de marc de xampany.

Els afortunats participants han estat:

Joan Carbó

Salvi Jacomet
Xavier Coromines (amb bicicleta)

Salvi, el cuiner de Fontsabeu

diumenge, 22 de juny de 2008

Arrossada del 21/06/08


El Gran Duc en un moment d’intimitat, deixant les obligacions per les devocions, actitud molt criticada per l’oposició.
Foto: M. Serra


A l'altre foto, un dels arrossos preparat pel Gran Mestre Salvi.
Foto: M. Serra






Una vegada més la gent del Ducat de Fontsabeu, amb el seu Gran Duc, Xavier, presidint la taula allargada, es van reunir per fer la cerimònia de menjar-se els 5fermosos5 arrossos cuinats i preparats pel Gran Mestre Cuiner Salvi, que una vegada més es va superar. Pim Genover va portar la deguda beguda, diverses botelles de Conti negre. En Manel Serra, les postres, unes delicioses i refrescants fruites del temps: Cireres, xíndria i meló. La part d’imatge va estar servida per en Manel Serra i en Guillem ( aquest amenaça en fer un muntatge i penjar-ho al “yutube”). En Joan i en Jordi, com cada vegada, fan fer de grans mestres amfitrions de la Masia Rodés. La resta del personal del Ducat, l'Albert, en Jaume, en Vicenç i en Miquel (aquest va deixar la seva nova família per completar tota la gent del ducat), vam cumplir, fent un gran paper i una activa participació. Excepcionalment vam fer “llenu” total. La memòria i el record al Pare Tià no va faltar en cap moment i, també, una trucada a la cuinera Lolita, gran mestressa del Ducat de Fontsabeu.
A proposta d’en Salvi, es va fer una moció de censura al Gran Duc Mines per la seva falta de lideratge. Entre altres coses, per exemple, s’en va anar a estirar al sofà de la habitació del costat a mig dinar, deixant obsolets a els seus conciutadans. La moció no va ser acceptada, tot i que algunes veus dissidents demanaven la continuïtat del Gran Duc, però amb el cap tallat (per descomptat, per en Salvi, que es de família experta en aquets afers...)

Guillem Terribas

Quarentins de Fontsabeu


















Cinc Arrossos

Arròs bomba de l'Albufera amb llagosta de Port-Lligat

Arròs bomba de Calasparra amb bacallà i ceps

Rissotto de riso arbòrio de Pavia amb tallarines de calamar

Arròs perlat rodó de Pals amb rap i palurdes

Arròs de Calasparra amb verdures i bolets

dimecres, 11 de juny de 2008

Més sobre arrossos. Dissabte 21 de juny


Finalment, per problemes “logístics” per part de Can Ravés i més concretament el nen Carbó, el Gran Xef Salvi (després de parlar amb el Duc i el que això escriu) ha decidit desconvocar la trobada arrosada del diumenge dia 15 i convovar-la pel dissabte dia 21 (que sona millor...). Això si, en Salvi ha amenaçat que no hi haurà canvis. Peti qui peti, baixi que baixi. No es canviarà!...
Nota: jo i el meu viatge a Marràqueix no hi té res a veure amb aquest canvi. Si algú té algun dubte de la meva paraula que ho pregunti a en Manel Serra o al propi Salvi.
Guillem

* La Foto es d’una gran fotògrafa dissenyadora anomenada Maria Otero. La bici es una concessió a el Gran Duc Mines.

diumenge, 8 de juny de 2008

15 de juny: 5 arrossos 5


Gent de Font-Sabeu, sembla ser que tot es tà preparat pel diumenge dia 15 de juny 2008. En Salvi ja té a punt tota la maquinaria per poder oferir (com sempre i potser millor) la gran epopeia de la elaboració de 5 arrossos i alguna propina.
Ara bé (que vol dir moru), es farà com sempre al Mas Ravés ?. Les senyores ja han donat la pertinent autorització? Està tothom avisat?. A partir de quina hora els membres del Ducat s’hauran d’anar incorporant?. Hi ha hora de final d'etape?. Tot això i alguna cosa s’haurà de saber i algú ho haurà de respondre abans del gloriós diumenge.

Per cert, ja serè a Marràqueix, no sé si menjant algun arròs o no. Un viatge que tinc programat (i pagat) que faig amb una colla de llibreters amb senyores. En total 13. Marxem el divendres i tornem el dilluns a la tarda. Les moltes obligacions, les circumstàncies i, sobretot, l’edat em van fer oblidar que aquest dia jo no hi seria.
Però malgrat tot, la gran jornada s’ha de celebrar. Serà, si no m’erro la primera vegada que fallaré en una concentració del grup. Més ho sento jo.
Guillem Terribas

dimecres, 4 de juny de 2008

Sebastià Salellas. El Punt 04/06/08


Salellas, tonyina crua i contradiccions
A la foto: Carles Monguilod, Pere Massana i Guillem Terribas.
A corre-cuita, en Tià Salellas era un tipus contradictori. El qualificatiu a ell no li agradava pas gaire. Hauria volgut definir-se com una persona amb idees paradoxals o complementàries. Després d'haver-hi discutit molt i d'haver rebut molts de crits, crec que el puc entendre. Fixeu-vos-hi: un revolucionari sapastre del comitè d'Orriols l'hauria perseguit per cristià. Un feixista de la Vieja Guardia del bàndol franquista l'hauria volgut pelar per comunista. És clar que superficialment, les idees són antagòniques, perquè les jerarquies estalinistes i eclesiàstiques van fer un mal ús dels pensaments immaculats.
El senyor Sebastià Salellas i Magret tenia presents el Parenostre i La Internacional. Algun problema? Divendres, en aquell funeral multitudinari a Girona es van sentir les dues pregàries i ningú no en va xiular cap. Aquell dia hi havia okupes i propietaris, maulets i ultradretans espanyols, monges, capellans i apòstates, jutges i lladres, moros i cristians, advocats i procuradors, polítics i periodistes. Antagonisme? Contradicció? Idees discrepants, que només Salellas podia destriar. Aleshores, construïa un nou discurs, el qual, sovint, no acabava pas d'agradar a ningú.
Vet aquí, un grup de ciutadans de Girona, liderats per l'advocat Carles Monguilod i pel llibreter Guillem Terribas, dos dels amics que més el van venerar, impulsen unes jornades de debat per perpetuar la memòria de Tià Salellas. Durarien dos o tres dies, es farien cada any a partir del 2009, el mes de maig, perquè és el mes de Maria i per rememorar el Maig del 1968. S'hi volen implicar la Facultat de Dret de la UdG i el Col·legi d'Advocats. Se'n dirien Jornades de Pensament Contradictori Tià Salellas, o Debats Discrepants Tià Salellas, o Jornades de la Discrepància Tià Salellas o l'Esperit de la Contradicció Tià Salellas. Serien unes jornades de diàleg, per juxtaposar dues posicions i per acabar sempre amb tres opinions: la d'un, la de l'altre i la de tots dos. És per imaginar-se un debat entre els filòsofs Josep Maria Terricabras i Fernando Savater.
El moment culminant de les jornades seria el lliurament del Premi Tià Salellas a la Concòrdia, a la persona que més hagi lluitat contra les desigualtats i contra les injustícies.
De moment, el restaurant Massana de Girona ja li ha dedicat un plat. Pere Massana ha decidit rebatejar la Tonyina mig cuita, parmentier de patata i curri, i reducció de soja, com Homenatge a Tià Salellas. Aquest tall de tonyina crueta era el plat preferit del senyor Sebastià Salellas i Magret, nascut a Viladamat el 18 d'agost del 1948 i mort a Barcelona el 28 de maig del 2008. Disfrutava amb aquell taco superb de peix blau d'almadrava, el xuixo modern a la manera de Pere Massana, uns gintònics d'havent dinat i de ben sopat, tant com defensant les causes pendents, als desheretats, als més necessitats i a tots els que tenen fam i set d'una justícia justa.
Salvador García Arbós
Foto: S.G.A.

dilluns, 2 de juny de 2008

Tià Salellas. El Punt 30/05/08


MÉS PERDUTS
per Imma Merino
Anava a escriure sobre La mort a Venècia, en relació amb l'òpera de Britten de la qual acaben avui les representacions al Liceu, però m'ha trucat la Dolors per dir-me que en Tià Salellas havia mort a l'hospital Clínic. M'ha costat posar-me a escriure. De fet, posar-me a fer qualsevol cosa. Els morts aixafen. Cauen amb un pes que t'estaborneix. I m'estranya que ara pugui escriure i fer-ho sobre en Tià Salellas perquè s'ha mort. Però només puc escriure sobre ell. Això no és retòric, però temo que ho pugui semblar. També em fa por la impudícia amb la qual pugui afegir-me a altres escrits necrològics que diguin: «A aquest home l'he conegut i me l'estimava.» Tanmateix, és cert, però no me l'estimava pel coneixement que n'havia fet o pels moments que, sovint atzarosament, hi he compartit. O no només per això, tot i que se'm fa difícil imaginar que pugui passar un dissabte al migdia per la Llibreria 22 i no hi trobi en Tià Salellas fullejant un llibre, creuant-se amb el seu col·lega Carles Monguilod, discutint amb en Guillem Terribas. Parlant amb en Guillem, devastat perquè van morint els seus amics, he tingut la sensació que Girona se'm va convertint en una ciutat plena d'absències, que cada cop hi ha més espais on sento la presència dels morts. A en Tià Salellas, doncs, l'estimava al marge de la nostra relació: per la seva posició en el món. Potser també, o encara més, per les seves contradiccions, que mai no arribaven a contradir les seves conviccions, sinó que, en tot cas, revelaven la complexitat del que som. Deien que era un advocat de causes perdudes, però ell feia que estiguessin menys perdudes amb la convicció que són les que paga la pena defensar. Pot haver-se dit que ho feia amb l'esperit militant d'una altra època. No era d'una altra època perquè en aquesta continua havent-hi una mateixa realitat d'injustícies i desigualtats. D'aquí el desemparament dels pobres i els socialment exclosos, la fragilitat dels perseguits. Sense ell estaran, estarem, més perduts.
Foto: Bernat Casero. Octubre 2007, a la Bilioteca Just M. Casero. D'esquerra a dreta: Narcís Jordi Aragó, Roger Casero, Montserrat Terradas, Sebastià Salellas, Joan Ribas i Guillem Terribas

Cinc arrossos el 15 de juny

El nostre conducator, que finalment ha despertat, ha decidit que el diumenge 15 de juny celebrem el dinar dels cinc arrossos.
Enguany a la cuina serem dos, el pare Miquel i l'avi Salvi.
La proposta de menú que faig és la següent:

1. Arròs de Calasparra amb de verdures del temps.
2. Arròs rodó perlat de Pals amb bacallà de pell blanca.
3. Rissotto de riso arbòrio amb tallarines de calamar.
4. Arròs de l'Albufera amb cloïsses i rap de Roses.
5. Arròs bomba del delta de l'Ebre amb colomí i ceps.

En el ben entès que el pare Miquel pot introduir les esmenes que cregui convenient.

Salvi. El cuiner de Fontsaveu

diumenge, 1 de juny de 2008

Tià salellas. El Punt, dissabte 31/05/08


Dos actes religiosos amb mossens del Fòrum Joan Alsina acomiaden Tià SalellasUna cerimònia multitudinària a Girona i una missa a Viladamat donen l'últim adéu a l'«advocat de les causes pendents». Girona Viladamat

Tià Salellas i Magret, l'«advocat de les causes pendents», dels desheretats, dels més necessitats, va ser acomiadat ahir dos cops. A dos quarts de deu, a Girona, la ciutat que el va adoptar. A dos quarts d'una, a Viladamat, on els seus pares tenien un mas amb dues vessanes de terra, protegit per una filera de xiprers, com fan tots els pobles de l'Empordà per protegir-se de la tramuntana.
Sebastià Salellas era un cristià de base, crític amb aquesta cúria eclesiàstica tan rància, que tant li costa posar-se al costat dels damnats de la terra i dels qui pateixen fam, al costat en què es posava l'advocat amb barba de Marx i xapa del Che a la solapa. Vet aquí, una gentada ecumènica va reunir-se al voltant de dues cerimònies religioses vinculades al cristianisme regenerador que predica el Fòrum Joan Alsina.
A Girona va ser una mena de funeral a l'església parroquial de Sant Josep, dirigida pel rector de la parròquia veïna de Sant Pau, Ignasi Forcano. A l'entrada, els Maulets, i qui sap si també hi havia algun ocupa, van repartir centenars de clavells als assistents, alguns dels quals els van deixar al final a sobre del fèretre.
A Viladamat va ser una eucaristia com Déu mana celebrada pel rector d'Ullà, Vicenç Fiol, home que havia estat obrer.
Les cerimònies van ser molt emocionants, però molt emocionants. Ploraves i ja està; tothom va plorar les paraules d'amor filial d'en Benet i en Lluch. Després la secretària del despatx de Salellas, Mònica Terradellas. I les de Joan Sureda, el seu amic i company de combat i lluita per la igualtat i contra les injustícies socials.
Benet Salellas, el fill gran i advocat hereu del despatx, va relatar la història del seu pare, aquell hereu d'un mas de Viladamat que no volia ser pagès, que llegia mentre regava el blat de moro, perquè sabia quan trigava l'aigua a arribar a l'altre costat de rega. Va explicar que el seu pare va arriba als setze anys a Girona, que va fer les proves d'accés a la universitat per a majors de 25 anys i que després va estudiar dret. Va retreure que Tià Salellas no és l'advocat de les causes perdudes, com s'ha dit aquests dies. Prefereix que es recordi el seu pare com l'advocat de les causes pendents. Va saludar els mons del seu pare. Els de la judicatura, els de l'advocacia, els dels sopars dels dimecres, als quarantins de Font-sabeu, la gent de Tren de l'Esperança a Lorda... Va confessar que al seu pare li havia sabut greu que l'haguessin fet fora injustament de professor de la UdG.
Lluc Salellas, el petit, va començar amb La Internacional. Amunt els damnats de la terra/, amunt els qui pateixen fam,/ la força pel dret és vençuda,/s'acosta el bell temps de la pau. Mossèn Forcano hi va posar la resta, va sumar l'esperit religiós amb el revolucionari. I així, va demanar que tothom es posés dret i va convidar a resar el Parenostre. Encara va aprofitar Les Benaurances, del míting de la muntanya, el passatge més social del llegat evangèlic, per elogiar l'esperit cristià de Tià Salellas. Uns grups d'advocats amics van decidir treure en braços el fèretre amb les despulles de Sebastià Salellas i Magret, nascut el 18 d'agost del 1948 a Viladamat. Mort el 28 de maig del 2008 a Barcelona.
Al Tià Salellas i Magret, li hauria agradat la frase amb què va acabar la intervenció el seu fill Benet: «Fins a la victòria sempre!»
Salvador García-Arbós
Una de les últimes entrevistes que han fet a en Sebastià, per la veu ja es nota que no estava bé.



http://www.youtube.com/watch?v=Udi0B2mGWKI

dissabte, 31 de maig de 2008

En la mort del Pare (Sebastià Salellas). El Punt 29/05/08

Sebastià Salellas, el 2002, al costat del retrat de Marx del seu despatx. Foto: SÍLVIA BARROSO
Mor Sebastià Salellas, lluitador i defensor de causes perdudes
Va aconseguir que Estrasburg condemnés l'Estat per les tortures del 1992S
per Salvador García Arbós. Girona.
Sebastià Salellas i Magret va morir ahir a l'hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressat per l'empitjorament d'una hepatitis atípica que s'havia complicat amb una pneumònia, i després per una afecció renal. Salellas havia nascut el 18 d'agost del 1948 a Viladamat, on demà seran enterrades les seves despulles. Va ser professor a la UdG, regidor a l'Ajuntament de Girona, jurat dels primers anys del Premi Just Casero de narrativa curta. Era membre del consell editorial d'El Punt.

Senties arribar Tià Salellas abans de veure'l. La colònia Fendi el delatava, acabés de passar o de pujar per un ascensor. Associaves aquella aroma persistent a Sebastià Salellas i Magret, com la seva barba a l'estil Karl Marx, el Craven «A», els cigars havans, la xapa del Che a la solapa, el BMW «perquè és un cotxe segur» que pagava a terminis, les matinals dels dissabtes a la llibreria i algun tec, perquè també li agradava menjar i beure bé...
Va trobar sentit tant a La Internacional com al parenostre. Era la millor manera, segons ell, de sumar el seu compromís social amb el polític.
Cristià de base, va ser candidat al Senat en les eleccions generals del 9 de març del 2008 sota la sigla de Lluita Internacionalista, organització política marxista i revolucionària, és a dir, trotskista.
Malgrat això, era cristià. No combregava amb les institucions de l'Església, però passava èpoques de meditació a Montserrat. Tenia discussions teològiques i, darrerament, s'havia inclinat cap al dret canònic, sense arribar a l'especialització. Va recordar sempre la seva vinculació amb Lourdes. Precisament, l'any 1966, als 18 anys, va ser un dels impulsors del primer Tren de l'Esperança a Lourdes.
Al començament dels anys 1980 era anarquista, militava a la CNT-AIT. Després va passar al PSC; entre el 1983 i el 1991 va ser regidor de l'equip de Joaquim Nadal a Girona. El 1989 va ingressar al moviment crític Esquerra Socialista. I el 1993 va deixar els socialistes. Anys més tard, la seva condemna de les desigualtats i la injustícia social i el seu estat de combat permanent el van dur a la Lluita Internacionalista.
Quan va ser a l'Ajuntament de Girona va voler redactar el programa de serveis socials i durant els vuit anys de regidor va renunciar, voluntàriament, a portar cap cas com a advocat penalista que afectés la Font de la Pólvora: «Vaig fer l'opció al revés: buscar recursos socials com a alternativa al dret penal.» Es va implicar amb els gitanos més marginats del barri patia pels que delinquien. El 1988 projectava un centre urbà per rehabilitar drogoaddictes i traficants i el 1991 ja advocava per legalitzar les drogues.
Als anys 80 va sentir la crida d'auxili dels primers immigrants africans. S'hi va capbussar. Així, Tià Salellas va ser nomenat, el 1990, cònsol de Senegàmbia a Girona. La seva implicació amb els immigrants la va continuar en la seva vida professional.
Va ser advocat dels detinguts arran de l'operació Estany, anomenada popularment operació Dixan, dirigida per l'Audiencia Nacional el 2003.
Va aconseguir que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, en una sentència del 2 de novembre del 2004, condemnés el Regne d'Espanya per haver violat l'article 3 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats, per no haver investigat les tortures denunciades pels detinguts en l'operació Garzón de l'estiu del 1992. També va fer un recurs a Estrasburg pel condemnat pel segrest de Maria Àngels Feliu Antoni Guirado; encara no s'ha resolt.

dijous, 29 de maig de 2008

L'esperit d'en Sebastià.



Existeixen els esperits? Sí.
Mentre hi hagi algú que recordi una persona, l'esperit de la mateixa roman viu.
En Sebastià ha estat un revolucionari en una època sense revolucions.
Aquesta ha estat la seva habilitat, aconseguir solucions revolucionàries als problemes i les injustícies d'una societat conservadora..
Al món hi ha persones que es fan estimar, persones que estimen i persones que no estimen ningú. En Sebastià tenia dues d'aquestes propietats, estimava i es feia estimar. Jo he tingut la fortuna d'estimar-lo, i perdoneu la immodèstia, penso que ell també m'estimava a mi. I tots els que hem estat estimats per en Sebastià sabem el privilegi que això representa.
Tornem als esperits. Jo crec que els esperits existeixen, quins? Els de les persones que hem estimat i ja no estan entre nosaltres. Mentre els que hem estimat en Sebastià seguim vius, el seu esperit seguirà viu; i estic tranquil, ja que quan morim, uns altres prendran el relleu.

Salvi

dimecres, 28 de maig de 2008

En la mort del Pare (Sebastià Salellas) 28/05/08


Que vagi bé, Pare Tià…

Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.

De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.

En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.

Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això, ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.

Guillem Terribas.

dissabte, 29 de març de 2008

Més Pare


Gent, el Pare Tià en té per més d'un mes d'estar al llit. Ara està més animat que el primer dia que vaig paralar amb. Confitmat, es una epatitis. No sé si B o A, però sembla que es normal. D'això en Jaume Curbet en sap molt.

Si algú vol parlar amb ell per telèfon, aquí va el seu mòbil:600569519.

Apa, que us vagi bé.

Guillem.


dimarts, 18 de març de 2008

El Pare

Gent de Fontsabeu;
Us vaig deixar un comentari sobre el Pare Tià. El pare està fotut. Està el llit des de la setmana passada. El dissabte vaig parlar amb ell per telèfon. Li cotava parlar. No se sap del cert que té. En principi semblava apetitis, però sembla que no. No està fi i està desanimat.

Guillem.

divendres, 14 de març de 2008

I els arrossos? Per quan?

Passades les eleccions, hem comprovat fefaentment que en Salvi ha perdut, una vegada més, la seva agosarada aposta (per sort pels nostres estòmacs). Per tant, suggereixo que els nostres estimats Conducàtor i Cuiner Insigne (que Déu alliberi de tot mal) facin la convocatòria pertinent per poder cruspir-nos els arrossos i el que convingui.
Només desitjo que aquesta vegada hi hagi menys dificultats per trobar una data que ens vagi bé a tots els membres del ducat de Font-Sabeu. A reveure,

Pim

dimarts, 26 de febrer de 2008

el calamar farcit

Desprès de molts de dies de problemes amb el meu correu electrònic, avui l'he recuperat !
Felicitats al administrador del blog. Gràcies a en Guillem que guarda totes les pelis i honor al nostre GRAN DUC que es tan lliberal.
Tinc dubtes amb la carta d'arroços: no se de quin puc prescindir. Podriem fer una setmana del arroç de Can Salvi ?
Per cert, qui es va quedar i va congelar els calamars farcits que varen sobrar ?

Manel.

diumenge, 24 de febrer de 2008

El viatge dels 40 (1992)

Us presentem la movie-road "El viage dels 40" produïda per GTR i dirigida pel mestre Guillem Terribes. L'hem fragmentada per facilitar-ne la visió pel Youtube.
Aquesta presentació vol ser un homentatge al nostre Megadux Xavier de Font-sabeu, organitzador i mànager del viatge.

01 Penyíscola
02 Golf a "El Saler"
03 Dinar a l'Albufera
04 Xàtiva, els Borja i Felip V
05 El Carrer Blanc
06 Benidorm
07 Arròs a banda a Deltebre
08 Final

Felip_V

divendres, 22 de febrer de 2008

El Quixot i les Matemàtiques

Avui he rebut el següent escrit d'un lector que no ha deixat el seu nom:

Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas.Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors. Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell. Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quijote, i d'altra a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote.La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres" i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori, per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre.Fent una mica de lletres puc dir que el Quijote està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir en una sola de les seves obres? No és versemblant.En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant.

Felip_V

La prova concloent que el Quixot va ser escrit en català

Al web de la Fundació d'Estudis Històric de Catalunya he trobat aquest article d'en Jordi Bilbeny.

Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel•la en català. Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar. Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten: “–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas. –Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”. Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna? El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel•la. Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE. L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”. Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”. És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic. I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí. Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU. La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE. DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU. Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.

Felip_V

dijous, 21 de febrer de 2008

Decorar la pàgina


Gent, del ducat de FontSabeu, no sóc un intrús, en FelipSalvi I em va donar una de les claus del Ducat i m’he permès adornar una mica el blog per fer-lo més amè. Fins hi tot amb un comptador i així poder saber el personal que hi passeja pel nostra ducat. Acompanyo aquesta presentació amb una foto del nostre Castell.

Font-sabeu (o Fontsaveu) un blog lliure.

Com suposo que haureu notat, l'apariència del nostre Blog no és estable... És canviant com la visa (vida) mateixa... Això és degut a que he donat la clau del blog a tots els membres del Ducat de Font-sabeu (o Fontasaveu)...
A partir d'aquest moment només em faig responsable d'allò que surti signat amb el meu nick preferit: Felip_V.

Sembla que tenim okupes... Demano la intervenció del Megadux...

Admin fundador. (Felip_V)

El Quixot un llibre escrit en català


Portada d'El Quixot d'una edició castellana de 1730 de la Imprenta de la Viuda de Blas de Villa-Nueva de Madrid, on s'indica que s'hi afegeix "LA DEDICATORIA AL MISMO D. QUIXOTE, escrita por su Cronista, descubierta, y traducida con imponderable desvelo y trabajo."

dimecres, 20 de febrer de 2008

¿Sabeu o no sabeu?

¿Sabeu que Font-Sabeu no és Font-Sabeu? Les farres del Ducat d'aquest nom se celebren a Fontsaveu, com escriu En Coromines (Onomasticon Cataloniae, IV, 250).

Un filòleg de Muntanya



dilluns, 18 de febrer de 2008

"El Lazarillo de Tormes" un llibre català.

A E-notícies han publicat la següent informació:

El filòleg català Jordi Bilbeny ha presentat el seu llibre "La vida de Llàtzer de Tormos", a partir de l'obra anònima d' El Lazarillo de Tormes, de la qual n'és estudiós. Bilbeny s'ha mostrat convençut que aquest clàssic de la literatura va ser escrit per un "autor valencià, que podria ser Joan Timoneda", i que l''original' que es conserva actualment és simplement una copia traduïda al castellà.

Comentant aquesta notícia amb un amic professor de l'institut que coneix en Bilbeny, m'ha dit que això no és el més gros, sinó que és molt possible que hagués passat el mateix amb "El Quixot" i amb "La Celestina".
En el cas d'El Quixot, sembla ser que va ser escrit en català per un tal Joan Miquel Servent nascut a Xixona (que els castellans van convertir en Miguel de Cervantes), i que l'edició en castellà és una còpia traduïda del català.

Als seguents enllaços hi trobareu més informació:
El Quixot conegut és una traducció d'un original escrit en català
Bilbeny assegura que Cervantes era fill d'una família de Barcelona
Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Espero amb ànsia els comentaris del experts el literatura que formen part de Ducat de Fonsaveu.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Proposta dels 5 arrossos.

Tal com varem quedar, us relaciono el llistat dels arrossos i altres plats per escollir.
D'acord amb la directriu del Megadux, la carn amb alatria ja ha quedat seleccionada.
Recordeu que podeu escollir un màxim de 5 plats, i que podeu fer propostes alternatives.
La vostra selecció l'heu d'entrar com a comentari, les propostes me les heu de trametre per e-mail.

Arrossos:

-Arròs a banda.
-Arròs amb cloïsses.
-Arròs de colomí amb ceps.
-Arròs negre.
-Arròs de verdures.
-Arròs de bacallà.
-Arròs de gambes i escamarlans.
-Rissotto de carbassó.
-Rissotto de trompetes de la mort.
-Rissotto de safrà.

Altres plats:

-Espaguettos all Alfredo.
-Carn amb alatria.

Us faig avinent, que el dia dels arrossos m'acompanyarà un amic rosinc que hi assistirà en qualitat de simple visitant del Ducat de Font-sabeu. Espero que l'acollireu amb ànim moderat i benaurança. No és periodista i diu que es cruspirà tots els arrossos (i tota beguda que els acompanyi). Us he de dir que aquest amic ho té tot per apendre, diu que necessita lliçons apropiades de vida, especialment les que tenen molt bén apreses l'avi Miquel i l'oncle Albert.

Admin

Missatge fundacional del Megadux Xavier de Font-sabeu

Amb esforç i humilitat servaré el meu poble, però ai las! d'aquell que no segueixi els viaranys del recte camí que marca el déu Calamar Farcit. Li caldrà pagar al Tribunal del Canari i quedar-se arraconat a l'hora de la gran oració al déu Xiprer. Els efluvis misteriosos de la matinada sota l'avenc del nostre país li cauran al damunt per sempre.
A la primavera hi hauran 5 arrossos i aquells macarrons dels moros. Ho dic jo, i prou!
L'endemà de la constitució del gran ducat de Font-sabeu del qual vosaltres m'heu fet Megadux perpetu.
No ho oblideu mai!! (Primera i única norma.)

Xavier de Font-sabeu.

Benvinguts al Blog del Ducat de Font-sabeu

Us donem la benvinguda i restem a l'espera del missatge fundacional del Ducat de Font-sabeu que ha de publicar el Megadux Xavier de Font-sabeu.