dimecres, 18 de maig de 2011

La vida continua

QUIM CURBET
En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa. Era el germà gran que anava i tornava, sempre rodejat d'una corrua inesgotable d'amics, que el seguien amb una fascinada ceguesa pels camins més insospitats. S'imposava en la foscor d'aquells dies ja llunyans, amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que probablement no s'esgotarà mai. En Jaume va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia canviar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell reia i nosaltres rèiem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. El seu somriure fou una eina esmolada i temible, que utilitzà fins al darrer moment per mantenir-nos a tots plegats en una òrbita constant al voltant del seu sol, un sol que s'apagava, però que encara era el centre del nostre univers.

En Jaume esperava que el món florís sota els astres i nosaltres oloràvem simplement les flors del destí. En Jaume, cal dir-ho sense embuts, fou un home extraordinari, un espècimen rar que la raça humana només proveeix per donar color a la grisor imperant. Els que hem tingut el privilegi de conviure-hi, encara que fos d'ofici, probablement no ho sabrem valorar mai del tot i us preguem que ens ho recordeu sempre que us sigui possible. Però en Jaume ja no és entre nosaltres i serà aviat com una petita pàtria, que somiarem sencera, més enllà dels exilis de la memòria. Invocarem el seu nom i seguirem el seu camí fins que ens arribi potser una mort com la seva. Però ara, avui i aquí, s'imposa seguir en les rengles del seu darrer exemple, del seu darrer missatge: «Desperteu-vos, perquè la vida continua».

1 comentari:

guillem ha dit...

Gràcies Salvi.